dimarts, 19 d’abril de 2011

Parla'm

 Trobar-se en mig d’un gran desert no és un problema en si. Ho és si tu vols que ho sigui, no creus? Quina obvietat, pensaràs, però  és que a mi no m’ho sembla que actuïs en conseqüència, que actuïs com si fos una obvietat.  Atreveix-te ara a dir-me el contrari, ara que té ridiculitzat. No ets capaç, oi? I és clar, com hauries de ser-ne si t’omples la boca de discursos revolucionaris? Realment creus el que dius?  Quina frase més tòpica, oi? És el que passa quan es parla amb algú com tu. No queda més remei que fer menció als tòpics. Encara segueixes parlant?  Qui t’hi obliga? No ets prou valenta  com per atrevir-te a dir-ho en veu alta, oi? Jo t’ho diré si vols escoltar-me. Perquè mires a una altra banda? T’incomoda la conversa? El curiós del cas, és que tot té una explicació. Quan temps portes? 23 anys defugint de la teva persona? Sona trist. 70 anys que et queden per intentar-ho. Ho faràs?  Perquè la vida creu en tu. També li negaràs el dret? Però què et passa exactament? Penses negar l’evidència?  Atreveix-te! No em sents? Atreveix-te! Estic cansada de ser forta, de voler-te guiar i que no em deixis. Ara et mires les mans. Et fa sentir més segura. I és clar, abaixar el cap sempre ha estat la teva llibertat. Quin recurs més covard. Mira’m als ulls, no m’ensenyis el coll que et puc degollar. Mira’m als ulls per veure qui ets, per veure que aconseguiràs, per veure les teves pors, per veure les teves virtuts, per veure els teus defectes, per veure qui seran els teus fills. Jo només sóc tu, i ningú més

Cap comentari:

Publica un comentari