dimarts, 26 de juliol del 2011

( per retocar)

 Per un moment,
he oblidat que existies,
i he pintat, després de tants dies.
He dibuixat maletes que em portaven a l’estranger,
i no he errat, en creure que podia.
La pau que em palpo,
em menarà la nit,
i em tatuarà, potser,  un somriure.
He trencat vidres, dins, molt endins,
però tu, d’orella fina,
has sentit el caminar de la por,
i l’has guiat al teu recer,
per fer-me sentir, amb la veu adormida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada