La meva Manhattan particular

 Avui, dia gris, he estat confident de rutines anònimes, de persones, evidentment, anònimes. L’àvia del tercer, coneguda familiarment com àvia Rosa i veïna de la Barceloneta,  ha sortit al balcó, ha ensumat l’aire i ha espiat els núvols maleint-se per haver fet la bogada. Entretant,  en Roger, el del 31 del carrer Casp, ha agafat el metro a Urquinaona mentre s’escurava les butxaques en busca d’alguna moneda perduda. Una hora i cinc minuts més tard, arribant per l’autopista a tot drap,  la Maria s’ha fumat el seu cigarret habitual de les nou i cinc, després d’haver apagat el seu cigarret habitual de les nou en punt.  Amb tot, res de paradoxal.

Aquest matí, a les 11 en punt, la inquilina del número 33 del carrer Art ha desfet el sucre al cafè, ha mirat per la finestra i a declarat que Barcelona era ben bé,  la seva Manhattan particular.

Tornaré a plantar llavors de revolta

He abandonat durant mesos l’art de saber expressar-se, però em torno a instaurar en l’exili, disposada a mostrar a l’ humanitat que no he perdut l’esperança, i encara menys, el coratge per a seguir lluitant, per a seguir entenent.

Que el temps d’ostracisme hagi servit de reajust, altra volta, que hagi servit d’esquer de la meva pròpia necessitat de parlar-li al món. I és que estimat món, preparat, que vinc amb ganes de mostrar-te la meva essència i la meva existència.