Són les tres de la matinada al carrer Martí. L’Arlet es troba asseguda a l’ampit de la finestra amb 20 folis en blanc a la mà, i un bolígraf. Fa temps que és incapaç d’acabar una sola narració. Les nits d’insomni i mal humor recurrents dels últims anys, ja no són font d’inspiració, ni tampoc la foto vella del disc d’Abbey Road emmarcada.
Pausadament, l’Arlet es col·loca als peus del llit en posició fetal i deixa la ment en blanc. Creu que potser, d’aquesta manera, apareixerà la imatge de Dickens, Tolstoi o qualsevol altre escriptor inspirador de tantes i tantes històries guardades al calaix.
Però la inspiració no arriba. Per contra, l’Arlet va sentint un udol salvatge provinent de les entranyes més profundes, i la seva por creix en fer-se més i més intens.
Decideix incorporar-se i caminar una mica. La cama dreta ha quedat adolorida després de mitja hora aguantant el pes del seu cos.
Agafa un paper, se’l mira i l’estripa d’una manera preocupant. Els seus ulls són dignes de l’ànima més pertorbada.
Conscient del seu estat, decideix posar-hi remei, recorrent a Mario Benedetti:
Alguien
Alguien limpia la celda de la tortura que no quede la sangre ni la amargura
alguien pone en los muros el nombre de ella ya no cabe en la noche ninguna estrella
alguien limpia su rabia con un consejo y la deja brillante como un espejo
alguien piensa hasta cuando alguien camina suenan lejos las risas una bocina y un gallo que propone su canto en hora mientras sube la angustia la voladora
alguien piensa en afuera que allá no hay plazo piensa en niños de vida y en un abrazo
alguien quiso ser justo no tuvo suerte es difícil la lucha contra la muerte
alguien limpia la celda de la tortura lava la sangre pero no la amargura.
Després de llegir-lo desinteressadament, se n’adona que la seva elecció no ha fet res més que confirmar i accentuar el seu odi. Però odi cap a què o cap a qui?! L’odi no és mai degut al no-res!
Altre cop es col·loca als peus del llit. Es sent protegida, com els nadons al ventre de la mare, i pensa, i es diu a si mateixa: “ Quina sort seria ser un fetus! Tant allunyats de qualsevol sentiment, sense saber que és la por, la ràbia, ni aquest udol de llop que m’ofega!”
Però ni ella mateixa sap el que es diu. En estats de deliri, és millor callar i no fer declaracions.
I de sobte, sense més preàmbuls, passa. Processant mil imatges per segon, embogint encara més, i amb el cor revolucionat, comença a cridar, a estirar-se els cabells, a saltar i a arrencar-se la pell.
Desolada, ha entès que ja no sent la inspiració, perquè la inspiració abandona a les ànimes mortes. I ella n’és un clar exemple. Senzillament, no té res a dir ni a transmetre, perquè ja no recorda el que és viure.
En un estat de lucidesa, sorprenen en aquell moment, s’atansa a la finestra per mirar el carrer. Res pot esborrar ja tal veritat.
I per fi, sentint una pau interior desbordant, pròpia de qui ha trobat el coneixement màxim, l’Arlet obre la finestra i fa el pas decisiu.