dilluns, 24 d’octubre del 2011

Catarsi, segona part

Ja no envernisso la paret de les lamentacions!
Que de la meva ànima, s’alça el projecte de la innocència,
i que de nou, puc construir el pensador de la més pura essència.
 Sigui avui, benvinguda al món dels vells poetes;
m’han deixat, la porta del tot oberta.                   

divendres, 29 de juliol del 2011

Catarsi. Primera part

Estic cansada, d’aquest vell caminar pesant,
de la recança que em mena les hores,
i de les hores, tancades amb forrellat.
De ser el no ser, de l’etern ésser hipotètic,
però sobretot, de venerar a l’immortal fadrinatge.
Ho sé,
Ho sé!

Catarsi

dimarts, 26 de juliol del 2011

( per retocar)

 Per un moment,
he oblidat que existies,
i he pintat, després de tants dies.
He dibuixat maletes que em portaven a l’estranger,
i no he errat, en creure que podia.
La pau que em palpo,
em menarà la nit,
i em tatuarà, potser,  un somriure.
He trencat vidres, dins, molt endins,
però tu, d’orella fina,
has sentit el caminar de la por,
i l’has guiat al teu recer,
per fer-me sentir, amb la veu adormida.

Temptatives

Puc escriure com l’hermitià,
a poc a poc i amb harmonia,
però el bategar del cor em captiva,
m’impulsa, em tiba.
Encara no ha sortit el sol, que els meus ulls barallen,
sentencia del dia,
i amb gran reclam, emprenc amb brida;
Si el tremolor de l’alzina em parla,
n’hi faré una cançó amb la tendresa més fina.
Amb subtilesa i impaciència, enemigues,
bastiré la paraula, del parlar, del meu arbre

dimarts, 19 d’abril del 2011

Parla'm

 Trobar-se en mig d’un gran desert no és un problema en si. Ho és si tu vols que ho sigui, no creus? Quina obvietat, pensaràs, però  és que a mi no m’ho sembla que actuïs en conseqüència, que actuïs com si fos una obvietat.  Atreveix-te ara a dir-me el contrari, ara que té ridiculitzat. No ets capaç, oi? I és clar, com hauries de ser-ne si t’omples la boca de discursos revolucionaris? Realment creus el que dius?  Quina frase més tòpica, oi? És el que passa quan es parla amb algú com tu. No queda més remei que fer menció als tòpics. Encara segueixes parlant?  Qui t’hi obliga? No ets prou valenta  com per atrevir-te a dir-ho en veu alta, oi? Jo t’ho diré si vols escoltar-me. Perquè mires a una altra banda? T’incomoda la conversa? El curiós del cas, és que tot té una explicació. Quan temps portes? 23 anys defugint de la teva persona? Sona trist. 70 anys que et queden per intentar-ho. Ho faràs?  Perquè la vida creu en tu. També li negaràs el dret? Però què et passa exactament? Penses negar l’evidència?  Atreveix-te! No em sents? Atreveix-te! Estic cansada de ser forta, de voler-te guiar i que no em deixis. Ara et mires les mans. Et fa sentir més segura. I és clar, abaixar el cap sempre ha estat la teva llibertat. Quin recurs més covard. Mira’m als ulls, no m’ensenyis el coll que et puc degollar. Mira’m als ulls per veure qui ets, per veure que aconseguiràs, per veure les teves pors, per veure les teves virtuts, per veure els teus defectes, per veure qui seran els teus fills. Jo només sóc tu, i ningú més

dijous, 14 d’abril del 2011

Entranyes

 L’Arlet a vegades sent les seves entranyes. Les sent tant profundament, que inclús les podria vomitar. Ella pensa que vomitar-les seria millor, però se n’oblida que aquestes accentuen la seva passió, una passió fosca que l’allunya del món exterior i que la fa adonar-se’n de la seva existència. I de la de ningú més. I  és important per a ella,  creix, s’enforteix, a pesar que  pensi que es debilita.
 L’Arlet a vegades té por de mirar dintre seu i veure les seves entranyes. No sap que estar trista i enfadada és un dret universalment acceptat. Pensa que és manca de perfecció i d’harmonia amb si mateixa, que encara no ha aconseguit ser millor persona. Però com s’equivoca l’Arlet. Si veiés de veritat com de fàcils són les coses! Si entengués d’una vegada quina és la veritable perfecció!  L’Arlet encara no sap que la perfecció es troba en l’equilibri de les coses. Encara parla del dèficit de defectes. Ella no ho sap, però les seves entranyes ho coneixen prou bé.
L’Arlet sap que un dia serà valenta, i que parlarà amb les seves entranyes,  i que aquestes li diran que la resposta es troba a les seves mans.

dissabte, 2 d’abril del 2011

Em dic Ona

Es necessita fluir per escriure. Si no agafes una ploma i deixes que la mà corri sola, que sigui el sentiment el que faci el primer esbós, mai podràs parlar-li al món sobre la teva existència, i encara menys, reivindicar allò que no t’agrada i que realment voldries canviar. Has de sentir un mareig quan escriguis cada lletra, i un sobressalt quan sentis que has escrit allò exacte.
Tanca els ulls i imagina. Deixa’t endur per la pau que emana de tu mateixa. Que no sigui el temps el que et digui que has de deixar estar la història. Que sigui el teu instint el que et posi el punt final al moment. Només així podràs sentir que el paper està realment en blanc i que no es queixa si t’equivoques i has de tornar a començar.
Fes-te un favor a tú mateixa, i deixa de sentir por de ser realment qui ets: la noia que va decidir regalar tendresa. No és un somni.

dijous, 3 de març del 2011

Arlet

Dibuixava l'infinit amb el dit índex a tot arreu i secretament; al pupitre, al llit, a l'aparador d'alguna botiga...però on més reconfortant li resultava fer-ho era l'estora del menjador de casa seva. El teixit suau de la catifa feia recordar-li que les coses podien ser agradables i tendres si un s'ho proposava fermament.
També era aficionada a raspallar-se els cabells; cada nou cop de raspall, els cabells resultaven més agradables al tacte. Després s'hi feia trenes, fent desaparèixer, així, uns rínxols que ni ella mateixa coneixia.
S'anomenava Arlet i tenia 11 anys.
Cada dia anava a l'escola, s'asseia a la cadira i dedicava un somriure als seus companys, però no un somriure qualsevol, sinó, el somriure més pur i dolç que ningú hagués pogut veure mai. Era un somriure amb poders màgics, com molts s'atrevien a anomenar.
Si una persona, empesa per l'egoïsme o per la rancúnia, causava algun tipus d'estropici, apareixia l'Arlet amb el seu somriure i hi posava remei. Adult o nen, es percatava, llavors, de que potser no n'hi havia per tant, que potser més hagués valgut pensar en el perquè del seu sentiment, que no pas deixar que aquest s'apoderes de la seva voluntat. Just en aquells moments, els invadia una espècie d'estat de placidesa, convertint-los per uns instant, en persones tranquiles.
No obstant, l'Arlet no era feliç. La seva habilitat per transofrmar les persones era deguda a una estranya i infinita capacitat d'empatia. Així, sentia cada alegria, però també cada estat de tristesa, i això l'esgotava.
Paral·lelament, l'Arlet era capaç de percèbre els mals de la humanitat, i veia i entenia que li passava al món. Des del seu prisma de nena, s'imaginava a dracs ferotges, monstres de les cavernes i qualsevol tipus d'ésser fantàstic i malvat imposant la seva força malèfica sobre personetes innocents i indefences que, empeses per la por, s'abandonaven a les ordres dels éssers malèfics i a la incapacitat per tenir idees pròpies.
Però l'Arlet també sabia que els herois mitològics havien estat creats per algun motiu, i pensava i somiava que un dia la humanitat, entendria el significat d'aquests nobles personatges i només llavors, decidiria fer-los partíceps de les seves vides i de les seves històries.
L'Arlet sabia que ser feliç, era l'únic camí

dimecres, 16 de febrer del 2011

X

Són les tres de la matinada al carrer Martí. L’Arlet es troba asseguda a l’ampit de la finestra amb 20 folis en blanc a la mà, i un bolígraf.  Fa temps que és incapaç d’acabar una sola narració. Les nits d’insomni i mal humor recurrents dels últims anys, ja no són font d’inspiració, ni tampoc la foto vella del disc d’Abbey Road emmarcada.
Pausadament, l’Arlet es col·loca als peus del llit en posició fetal i deixa la ment en blanc. Creu que potser, d’aquesta manera, apareixerà la imatge de Dickens, Tolstoi o qualsevol altre escriptor inspirador de tantes i tantes històries guardades al calaix.
Però la inspiració no arriba. Per contra, l’Arlet va sentint un udol salvatge provinent de les entranyes més profundes, i la seva por creix en fer-se més i més intens.
Decideix incorporar-se i caminar una mica. La cama dreta ha quedat adolorida després de mitja hora aguantant el pes del seu cos.
Agafa un paper, se’l mira i l’estripa d’una manera preocupant. Els seus ulls són dignes de l’ànima més pertorbada.
Conscient del seu estat, decideix posar-hi remei, recorrent a Mario Benedetti:
Alguien
Alguien limpia la celda de la tortura que no quede la sangre ni la amargura
alguien pone en los muros el nombre de ella ya no cabe en la noche ninguna estrella
alguien limpia su rabia con un consejo y la deja brillante como un espejo
alguien piensa hasta cuando alguien camina suenan lejos las risas una bocina y un gallo que propone su canto en hora mientras sube la angustia la voladora
alguien piensa en afuera que allá no hay plazo piensa en niños de vida y en un abrazo
alguien quiso ser justo no tuvo suerte es difícil la lucha contra la muerte
alguien limpia la celda de la tortura lava la sangre pero no la amargura.
Després de llegir-lo desinteressadament, se n’adona que la seva elecció no ha fet res més que confirmar i accentuar el seu odi. Però odi cap a què o cap a qui?! L’odi no és mai degut al no-res!
Altre cop es col·loca als peus del llit. Es sent protegida, com els nadons al ventre de la mare, i pensa, i es diu a si mateixa: “ Quina sort seria ser un fetus! Tant allunyats de qualsevol sentiment, sense saber que és la por, la ràbia, ni aquest udol de llop que m’ofega!”
Però ni ella mateixa sap el que es diu. En estats de deliri, és millor callar i no fer declaracions.
I de sobte, sense més preàmbuls, passa. Processant mil imatges per segon, embogint encara més, i amb el cor revolucionat, comença a cridar, a estirar-se els cabells, a saltar i a arrencar-se la pell.
Desolada, ha entès que ja no sent la inspiració, perquè la inspiració abandona a les ànimes mortes. I ella n’és un clar exemple. Senzillament, no té res a dir ni a transmetre, perquè ja no recorda el que és viure.
En un estat de lucidesa, sorprenen en aquell moment, s’atansa a la finestra per mirar el carrer. Res pot esborrar ja tal veritat.
I per fi, sentint una pau interior desbordant, pròpia de qui ha trobat el coneixement màxim, l’Arlet obre la finestra i fa el pas decisiu.

dilluns, 31 de gener del 2011

La meva Manhattan particular

 Avui, dia gris, he estat confident de rutines anònimes, de persones, evidentment, anònimes. L’àvia del tercer, coneguda familiarment com àvia Rosa i veïna de la Barceloneta,  ha sortit al balcó, ha ensumat l’aire i ha espiat els núvols maleint-se per haver fet la bogada. Entretant,  en Roger, el del 31 del carrer Casp, ha agafat el metro a Urquinaona mentre s’escurava les butxaques en busca d’alguna moneda perduda. Una hora i cinc minuts més tard, arribant per l’autopista a tot drap,  la Maria s’ha fumat el seu cigarret habitual de les nou i cinc, després d’haver apagat el seu cigarret habitual de les nou en punt.  Amb tot, res de paradoxal.
Aquest matí, a les 11 en punt, la inquilina del número 33 del carrer Art ha desfet el sucre al cafè, ha mirat per la finestra i a declarat que Barcelona era ben bé,  la seva Manhattan particular.

divendres, 28 de gener del 2011

Tornaré a plantar llavors de revolta

He abandonat durant mesos l’art de saber expressar-se, però em torno a instaurar en l’exili, disposada a mostrar a l’ humanitat que no he perdut l’esperança, i encara menys, el coratge per a seguir lluitant, per a seguir entenent.

Que el temps d’ostracisme hagi servit de reajust, altra volta, que hagi servit d’esquer de la meva pròpia necessitat de parlar-li al món. I és que estimat món, preparat, que vinc amb ganes de mostrar-te la meva essència i la meva existència.