L’Arlet a vegades sent les seves entranyes. Les sent tant profundament, que inclús les podria vomitar. Ella pensa que vomitar-les seria millor, però se n’oblida que aquestes accentuen la seva passió, una passió fosca que l’allunya del món exterior i que la fa adonar-se’n de la seva existència. I de la de ningú més. I és important per a ella, creix, s’enforteix, a pesar que pensi que es debilita.
L’Arlet a vegades té por de mirar dintre seu i veure les seves entranyes. No sap que estar trista i enfadada és un dret universalment acceptat. Pensa que és manca de perfecció i d’harmonia amb si mateixa, que encara no ha aconseguit ser millor persona. Però com s’equivoca l’Arlet. Si veiés de veritat com de fàcils són les coses! Si entengués d’una vegada quina és la veritable perfecció! L’Arlet encara no sap que la perfecció es troba en l’equilibri de les coses. Encara parla del dèficit de defectes. Ella no ho sap, però les seves entranyes ho coneixen prou bé.
L’Arlet sap que un dia serà valenta, i que parlarà amb les seves entranyes, i que aquestes li diran que la resposta es troba a les seves mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada