dijous, 3 de març de 2011

Arlet

Dibuixava l'infinit amb el dit índex a tot arreu i secretament; al pupitre, al llit, a l'aparador d'alguna botiga...però on més reconfortant li resultava fer-ho era l'estora del menjador de casa seva. El teixit suau de la catifa feia recordar-li que les coses podien ser agradables i tendres si un s'ho proposava fermament.
També era aficionada a raspallar-se els cabells; cada nou cop de raspall, els cabells resultaven més agradables al tacte. Després s'hi feia trenes, fent desaparèixer, així, uns rínxols que ni ella mateixa coneixia.
S'anomenava Arlet i tenia 11 anys.
Cada dia anava a l'escola, s'asseia a la cadira i dedicava un somriure als seus companys, però no un somriure qualsevol, sinó, el somriure més pur i dolç que ningú hagués pogut veure mai. Era un somriure amb poders màgics, com molts s'atrevien a anomenar.
Si una persona, empesa per l'egoïsme o per la rancúnia, causava algun tipus d'estropici, apareixia l'Arlet amb el seu somriure i hi posava remei. Adult o nen, es percatava, llavors, de que potser no n'hi havia per tant, que potser més hagués valgut pensar en el perquè del seu sentiment, que no pas deixar que aquest s'apoderes de la seva voluntat. Just en aquells moments, els invadia una espècie d'estat de placidesa, convertint-los per uns instant, en persones tranquiles.
No obstant, l'Arlet no era feliç. La seva habilitat per transofrmar les persones era deguda a una estranya i infinita capacitat d'empatia. Així, sentia cada alegria, però també cada estat de tristesa, i això l'esgotava.
Paral·lelament, l'Arlet era capaç de percèbre els mals de la humanitat, i veia i entenia que li passava al món. Des del seu prisma de nena, s'imaginava a dracs ferotges, monstres de les cavernes i qualsevol tipus d'ésser fantàstic i malvat imposant la seva força malèfica sobre personetes innocents i indefences que, empeses per la por, s'abandonaven a les ordres dels éssers malèfics i a la incapacitat per tenir idees pròpies.
Però l'Arlet també sabia que els herois mitològics havien estat creats per algun motiu, i pensava i somiava que un dia la humanitat, entendria el significat d'aquests nobles personatges i només llavors, decidiria fer-los partíceps de les seves vides i de les seves històries.
L'Arlet sabia que ser feliç, era l'únic camí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada