Catarsi. Primera part

Estic cansada, d’aquest vell caminar pesant,

de la recança que em mena les hores,

i de les hores, tancades amb forrellat.

De ser el no ser, de l’etern ésser hipotètic,

però sobretot, de venerar a l’immortal fadrinatge.

Ho sé,

Ho sé!

Catarsi

( per retocar)

 Per un moment,

he oblidat que existies,

i he pintat, després de tants dies.

He dibuixat maletes que em portaven a l’estranger,

i no he errat, en creure que podia.

La pau que em palpo,

em menarà la nit,

i em tatuarà, potser,  un somriure.

He trencat vidres, dins, molt endins,

però tu, d’orella fina,

has sentit el caminar de la por,

i l’has guiat al teu recer,

per fer-me sentir, amb la veu adormida.

Temptatives

Puc escriure com l’hermitià,
a poc a poc i amb harmonia,
però el bategar del cor em captiva,
m’impulsa, em tiba.
Encara no ha sortit el sol, que els meus ulls barallen,
sentencia del dia,
i amb gran reclam, emprenc amb brida;
Si el tremolor de l’alzina em parla,
n’hi faré una cançó amb la tendresa més fina.
Amb subtilesa i impaciència, enemigues,
bastiré la paraula, del parlar, del meu arbre

Parla'm

 Trobar-se en mig d’un gran desert no és un problema en si. Ho és si tu vols que ho sigui, no creus? Quina obvietat, pensaràs, però  és que a mi no m’ho sembla que actuïs en conseqüència, que actuïs com si fos una obvietat.  Atreveix-te ara a dir-me el contrari, ara que té ridiculitzat. No ets capaç, oi? I és clar, com hauries de ser-ne si t’omples la boca de discursos revolucionaris? Realment creus el que dius?  Quina frase més tòpica, oi? És el que passa quan es parla amb algú com tu. No queda més remei que fer menció als tòpics. Encara segueixes parlant?  Qui t’hi obliga? No ets prou valenta  com per atrevir-te a dir-ho en veu alta, oi? Jo t’ho diré si vols escoltar-me. Perquè mires a una altra banda? T’incomoda la conversa? El curiós del cas, és que tot té una explicació. Quan temps portes? 23 anys defugint de la teva persona? Sona trist. 70 anys que et queden per intentar-ho. Ho faràs?  Perquè la vida creu en tu. També li negaràs el dret? Però què et passa exactament? Penses negar l’evidència?  Atreveix-te! No em sents? Atreveix-te! Estic cansada de ser forta, de voler-te guiar i que no em deixis. Ara et mires les mans. Et fa sentir més segura. I és clar, abaixar el cap sempre ha estat la teva llibertat. Quin recurs més covard. Mira’m als ulls, no m’ensenyis el coll que et puc degollar. Mira’m als ulls per veure qui ets, per veure que aconseguiràs, per veure les teves pors, per veure les teves virtuts, per veure els teus defectes, per veure qui seran els teus fills. Jo només sóc tu, i ningú més

Entranyes

 L’Arlet a vegades sent les seves entranyes. Les sent tant profundament, que inclús les podria vomitar. Ella pensa que vomitar-les seria millor, però se n’oblida que aquestes accentuen la seva passió, una passió fosca que l’allunya del món exterior i que la fa adonar-se’n de la seva existència. I de la de ningú més. I  és important per a ella,  creix, s’enforteix, a pesar que  pensi que es debilita.

 L’Arlet a vegades té por de mirar dintre seu i veure les seves entranyes. No sap que estar trista i enfadada és un dret universalment acceptat. Pensa que és manca de perfecció i d’harmonia amb si mateixa, que encara no ha aconseguit ser millor persona. Però com s’equivoca l’Arlet. Si veiés de veritat com de fàcils són les coses! Si entengués d’una vegada quina és la veritable perfecció!  L’Arlet encara no sap que la perfecció es troba en l’equilibri de les coses. Encara parla del dèficit de defectes. Ella no ho sap, però les seves entranyes ho coneixen prou bé.

L’Arlet sap que un dia serà valenta, i que parlarà amb les seves entranyes,  i que aquestes li diran que la resposta es troba a les seves mans.

Em dic Ona

Es necessita fluir per escriure. Si no agafes una ploma i deixes que la mà corri sola, que sigui el sentiment el que faci el primer esbós, mai podràs parlar-li al món sobre la teva existència, i encara menys, reivindicar allò que no t’agrada i que realment voldries canviar. Has de sentir un mareig quan escriguis cada lletra, i un sobressalt quan sentis que has escrit allò exacte.

Tanca els ulls i imagina. Deixa’t endur per la pau que emana de tu mateixa. Que no sigui el temps el que et digui que has de deixar estar la història. Que sigui el teu instint el que et posi el punt final al moment. Només així podràs sentir que el paper està realment en blanc i que no es queixa si t’equivoques i has de tornar a començar.

Fes-te un favor a tú mateixa, i deixa de sentir por de ser realment qui ets: la noia que va decidir regalar tendresa. No és un somni.

Arlet

Dibuixava l'infinit amb el dit índex a tot arreu i secretament; al pupitre, al llit, a l'aparador d'alguna botiga...però on més reconfortant li resultava fer-ho era l'estora del menjador de casa seva. El teixit suau de la catifa feia recordar-li que les coses podien ser agradables i tendres si un s'ho proposava fermament.
També era aficionada a raspallar-se els cabells; cada nou cop de raspall, els cabells resultaven més agradables al tacte. Després s'hi feia trenes, fent desaparèixer, així, uns rínxols que ni ella mateixa coneixia.
S'anomenava Arlet i tenia 11 anys.
Cada dia anava a l'escola, s'asseia a la cadira i dedicava un somriure als seus companys, però no un somriure qualsevol, sinó, el somriure més pur i dolç que ningú hagués pogut veure mai. Era un somriure amb poders màgics, com molts s'atrevien a anomenar.
Si una persona, empesa per l'egoïsme o per la rancúnia, causava algun tipus d'estropici, apareixia l'Arlet amb el seu somriure i hi posava remei. Adult o nen, es percatava, llavors, de que potser no n'hi havia per tant, que potser més hagués valgut pensar en el perquè del seu sentiment, que no pas deixar que aquest s'apoderes de la seva voluntat. Just en aquells moments, els invadia una espècie d'estat de placidesa, convertint-los per uns instant, en persones tranquiles.
No obstant, l'Arlet no era feliç. La seva habilitat per transofrmar les persones era deguda a una estranya i infinita capacitat d'empatia. Així, sentia cada alegria, però també cada estat de tristesa, i això l'esgotava.
Paral·lelament, l'Arlet era capaç de percèbre els mals de la humanitat, i veia i entenia que li passava al món. Des del seu prisma de nena, s'imaginava a dracs ferotges, monstres de les cavernes i qualsevol tipus d'ésser fantàstic i malvat imposant la seva força malèfica sobre personetes innocents i indefences que, empeses per la por, s'abandonaven a les ordres dels éssers malèfics i a la incapacitat per tenir idees pròpies.
Però l'Arlet també sabia que els herois mitològics havien estat creats per algun motiu, i pensava i somiava que un dia la humanitat, entendria el significat d'aquests nobles personatges i només llavors, decidiria fer-los partíceps de les seves vides i de les seves històries.
L'Arlet sabia que ser feliç, era l'únic camí